No es pot acusar Santiago Rusiñol de ser un artista conservador o ancorat en el passat, però hi havia innovacions de la seva època que li costaven d'empassar. Com ara les fotografies impreses a la premsa. Així descrivia en un article a La Vanguardia una visita a cal retratista: “No busqueu ornaments ni primors d'arquitectura ni res que ens indiqui l'habitatge d'un artista. L'art d'aquell fotògraf és l'art d'arrossegar-se pel món, per seguir vivint; no tenir cap vanitat per explotar la del pròxim i mantenir la seva família valent-se de la llum i del nitrat de plata.” De la mateixa manera, al tombant del segle XX, molts intel·lectuals consideraven que els rotatius que incorporaven fotografia impresa eren “diaris de monos”. Un diaris il·lustrats que, per cert, van tenir un gran èxit, en un país que tenia una vergonyosa taxa d'analfabetisme. Com sempre, els moments en què una nova disciplina s'engega solen ser fascinants i amb un xic d'esperit aventurer. Encara que, en el cas dels fotògrafs que van començar a dedicar-se a fer fotos per a diaris i revistes, veien la seva feina simplement com un ofici més. Cap d'ells es va fer ric i sempre van estar mal pagats. Exactament igual que ara.

MONTSE FRISACH - BARCELONA